Mitjans de Juliol, 15 hores, amb un sol abrasador i en plena digestió, dos taxistes sesteamos a la parada de Plaça Espanya, xerrem d’esquena a la gent que creua precipitada el semàfor de Gran Via, direcció Castelldefels. Sona una veu darrere meu “aquesta lliure” per tota resposta “si” i pujo al cotxe, sense mirar si més no a la persona que em a parlat, un Renault 11, dins ja, sento una veu que diu:

Cl.- Em porta a Manresa
Tx.- Si, és clar, sap quant costa
Cl.- És clar, però dese pressa, que va entrar a treballar a les quatre
Tx.- Bé, per l’autopista, Veritat?
Cl.- Si

A tota velocitat, agafo Gran Via, i el Cinturó del Litoral, per desviar-me per l’autopista en direcció a Manresa, portem 20 minuts de trajecte i a pocs quilòmetres de Manresa, quan apareix la cara de la persona que ocupava el seient del darrere. ¡Joder¡ Que ensurt, pel fet que el Renault-11, disposava d’uns seients davanters amb un suport i capçals molt alts, tot just havia pogut distingir la cara de la persona que ocupava el seient. Una cara apepinada, amb evidents signes de “idiòcia”, camisa de gasa color salmó transparent, i que quan es tiro cap als seients del davant, vaig descobrir uns pits en forma de mitjó, ja que a sota no portava res. A tot això, 130 km / h i molt a prop de Manresa, el meu ensurt va ser de categoria

Cl.- Ja queda poc, veritat.
Tx.- Si, estem molt a prop.

Entrem a Manresa, a tota velocitat, (els meus nervis a flor de pell) no eren ni les 15,45 h.

Tx.- Ja m’indiquessis per on és, o per on atur
Cl.- Si, no et preocupis, és que aquí viu el meu marit, i ell et donarà els diners del viatge Tx.- (penso: Merda, ja no cobrament) A tot això, circulem per Manresa, vam entrar a la zona antiga, un carrer estret i empedrat, de sobte veig pel retrovisor, que s’obre la porta del darrere esquerra del cotxe, i un crit.
Cl.- És aquí.

Un cop de porra terrible i jo fent maniobres per no atropellar la dona que s’havia tirat del cotxe en marxa, m’envaeix una suor instantani, i por, molta por, creia que l’havia atropellat. Em baixi del cotxe d’un salt, i vaig sortir corrent cap a ella, estava tirada contra la vorera, cap per avall cridant, quan li vaig donar la volta, volia morir-me. Tenia un verdugón, com una fuetada, que s’estenia des de la clavícula esquerra, fins a la seva maluc dret, passant per sobre dels seus pits tipus “mitjó”.

Cl.- Déjame, que vagi a per diners per pagar-te. (Cridava)

A tot això, i tot i ser plena canícula, hi havia unes quantes persones mirant, això ja frenava les meves ganes de sortir corrent i deixar-la allà, no m’importava cobrar, ni m’importava res, només volia anar-me’n, i la gent em mirava. Ella es va aixecar, i amb aires de dignitat, travesso el carrer, em crit, “espera aquí”, i entro en un portal, jo vaig pensar “cinc minuts i quan la gent es distregui me’n vaig” Això hauria volgut jo, en dos minuts era al carrer una altra vegada, i pujada al taxi.

Cl.- El meu marit no aquesta, anem a casa de la meva sogra que ella et pagués.
Tx.- No et preocupis, ja em pagaràs un altre dia, vols que et deixi aquí?
Cl.- teu, em portes a casa de la meva sogra, o et vas a assabentar.

Als meus 26 anys i amb tres anys (només) d’experiència en el taxi, la meva por era ja surrealista, no sabia el que fer, fins era possible que la pobra dona pensés en aquells moments amb mes seny que jo. A tot això, em va anar indicant, ia l’estona, arribem a una zona d’habitatges de classe obrera, eren les 16,15, i començava a veure mes gent pel carrer. Em va fer per davant d’un bloc de pisos, i em va dir.

Cl.- Espera, que li demano diners a la meva sogra.

Jo vaig pensar, aquest és el meu moment, me’n vaig, malauradament, la dona no es va separar del cotxe ni mig metre. Va començar a cridar, Ramona, Ramona, fins que al balcó del primer pis, va aparèixer, una dona gran, grossa, i de negre, amb els cabells greixosos i un davantal ple de frecs i una “mica” brut.

R.- Que vols, una altra vegada ets aquí, estic fins als güevos de tu.
Cl.- Baixa Ramona, i paga el taxi.
R.- No em surt dels güevos, i la teva taxista emporta-te ja per on has vingut. Es m’acabaven de saltar les llàgrimes de l’ensurt, ni parlar, això si que no, amb aquesta boja de tornada a Barcelona.
Tx.- Que jo me la porti, ni parlar, aquí es queda.
R.- Espera que sota.
Jo vaig pensar, per pagar-me, pel que es veu la meva innocència no tenia límits (en aquells dies) Trec la figura de la Ramona, rabassuda, greixosa i més aviat bruta, i dirigint-se a mi, colpejant-me amb la mà al pit em va dir:

R.- El teu, te la portes, és que no veus que aquesta boja.
Tx.- I jo que, a mi m’ha agafat a la plaça Espanya de Barcelona, ​​i em a dit, a Manresa, i aquí estic, vostè em paga i jo me’n vaig.

A tot això la pobra malalta, donava uns xiscles de desolació que cridaven l’atenció a tot el que passava.
R.- Jo no et pagament i tu et la portes, aquesta setmana ha vingut amb taxi tres vegades, i l’has agafat en plaça Espanya perquè agafa l’autobús a Sant Boi, que és on aquesta reclosa des de fa 15 anys, des que el meu fill la deixo, i el meu fill viu a Andalusia. Això ja era el súmmum, ja no tenia moltes opcions, i la gent mirava, i runruneaba entre ells. La malalta passava de plors a rialles, jo em moria per anar-me’n.

Tx.- La porto a comissaria i ja es apañaran.

R.- L’últim que la duc a comissaria, es pego allà 10 hores, fins que van venir de Sant Boi a buscar-la, millor la portes alli.

Tx.- Em cago en la mare que us va parir a tots, jo no tinc res a veure en això. Dos homes joves amb no gaire bona pinta es van acostar i van flanquejar a l’vieja.

R.- Doncs et jodes.Sin dir ni pio, vaig agafar a la malalta d’un braç, la vaig ficar al cotxe, i vaig pensar, la deixo on sigui, però en arrencar un dels tipus em va dir: Aver el que fas, no fos cas que et hàgim de buscar, tenim el teu matricula. Bé doncs per a Sant Boi, eren les 17 h. I cosa curiosa, el taxímetre seguia en marxa, ni tan sols m’havia acordat del, marcava 3000 ptes de l’any 85. Quan la malalta es va adonar que estàvem a l’autopista de tornada a Barcelona, ​​els seus crits al cotxe eren de veritat de “boja”.

Cl.- Em tir, si no pares, que em tiro.

Tx.- Tranquil·la, que et porto amb el teu marit. Collons, s’acabava de trencar la camisa, i els seus “mitjons” penjaven fora de la camisa. Com intentava obrir la porta, vaig haver de frenar en plena autopista, i mentre cridava: M’has violat, llevar-me el meu cinturó i amb els cinturons de seguretat del cotxe lligar-la al seient del conductor, al costat meu, una imatge penosa, els seus “mitjons” penjaven flàccids quan ella s’inclinava cap endavant. No se com ho vaig fer, però, no encara eren les 18 h. Quan entrava disparat per la porta del psiquiàtric de Sant Boi. Quan pari el taxi, ella plorava desconsoladament, i deia:

Cl.- Una altra vegada aquí. Es m’apropo una monja de dos metres, em miro i va dir “Un moment, que ara li paguen” La meva sorpresa, ja no va tenir límits, quan després d’agafar a la malalta i abans de portar-arrossegant d’un braç, em pregunto ¿Amb 5000 ptes arriba? Feu-me un rebut.

Tx.- Siiii (Mas que de sobres, el donava per perdut) Cinc minuts després, i sense dir res es va apropar la monja, em va deixar anar les 5000 ptes de l’ala, i agafant el seu rebut es largo.Yo vaig sortir patinant roda d’allà, em vaig haver d’anar a casa i agafar-me 3 valerianes i una dutxa i per descomptat no vaig tornar a sortir aquest dia. Realment va ser:

Una tarda de bojos, Esteban Moreno