EL FINAL D’UNA VIDA

Acabava de sortir de casa, amb la poca gana que té un de ficar-se al cotxe després de dinar, era la 1 de la tarda i jo acostumava a menjar a les 12 h, perquè després, en les hores en què generalment tot el món menja (els taxistes) es treballa bastant bé.

Vaig agafar el taxi, i després d’una carrera fins l’Ajuntament de l’Hospitalet, vaig anar pujant fins que em van deixar en el que avui dia és els Blocs de la Florida de l’Hospitalet i antigament van ser els Blocs de Onesimo Rodó. Quan de sobte creuant-se en mig del carrer, em va fer aturar un home vestit de “paleta”, freni de cop, el meu SEAT 131, per aquelles dates (any 82) va donar un cop de cap, i arrossego una mica les rodes.

Apropant-se a la finestra em va dir:
Paleta.- Ha d’esperar un moment que baixen a una senyora per portar-la al metge.
Tax.- Val, espero aquí

No van trigar gaire a aparèixer dues dones d’uns 50 anys que amb els braços de la malalta al voltant del coll de cadascuna, i les cames de la malalta arrossegant, van arribar fins a la porta del taxi, però entre les dues no podien posar-la al taxi , de manera que em van demanar ajuda.

Una d’elles va obrir la porta contrària i jo cogiendola pels turmells la col·loquem dins. Osties, aquesta gelada, vaig pensar, però es queixa, llavors aquesta viva, jo vaig pensar d’aquí a la Creu Roja de l’Hospitalet 3 minuts.
Segons sembla, la mare era la malalta i les altres dues, filles

Hija.- A l’Hospital Clínic
Tax.- Escolti que això està molt lluny i aquesta dona té mala pinta.
Hija.- Vè. Tire que anem al Clínic

Merda, vaig pensar accelerant, ja puc córrer, això no va a acabar bé. Vam agafar el carrer Florida, vam sortir pel mercat a la carretera de Collblanc, i allà, els gemecs de la malalta van pujar de to, jo espantat, acceleri, i els recrimini:
Tax.- Com se’ls ocorre anar tan lluny amb una persona en aquest estat
Hija.- És que els nostres marits no la volen tenir a la seva cartilla, i la tenim de beneficència al Clínic.
Tax.- Doncs vagi gràcia, podien haver cridat a una ambulància
Hija.- El meu marit no em deixa.
Accelerant, en prendre el revolt a l’esquerra, en l’Avd. Madrid, es va escoltar un pet enorme, i amb un fort ranera, una olor nauseabunda d’orins i excrements es va escampar pel cotxe, les dues filles van començar a cridar
Hijas.- (Crits) La meva mare s’ha mort, la mama es mort.

Jo vaig sortir disparat, crec que el 131, Perkins, mai va córrer com aquell dia, no com ho vaig fer però en menys de 5 minuts era a les Urgències de l’Clínic, l’únic que recordo és que algú va córrer i crit davant meu en entrar a urgències.

L’olor al taxi era per vomitar, els infermers quan van veure el que hi havia, em van haver de treure al meu abans que a la malalta (això creia jo), van sortir les dues filles i després van treure a la madre.Me van dir que m’esperés una mica, perquè es em passés l’ensurt, a tot això, la cursa sense pagar, i eren 495 pts de l’època, però al cap de cinc minuts quan m’anava a ficar al cotxe, va venir la policia i em va dir.
policia.- Acompanyi’ns
Tax.- ¿¿¿Jo ???
Policia.- Si, vostè. La dona a ingressat cadàver
Tax.- Ei, bo i que volen que faci jo, no i pogut venir mes ràpid.
Policia.- Només són unes preguntes nostres i del forense.
Forense.- On les va agafar? On creu que va morir? Com va morir? Què van fer les acompanyants?
Després de contestar a aquestes preguntes, el que havia menjat cap a una estona, pugnant per sortir de la meva estómac, els vaig dir que si em podia anar,
Policia.- Segui aquí un moment, que ara li diem
Tax.-Puc anar al lavabo?
policia.- Si
Vaig anar al lavabo, vomiti tot el que havia menjat aquesta setmana, i quan sortia, em vaig ensopegar amb una de les germanes, que em va dir.
Hija.- Que bé, així li pagament (tan contenta) com és.
Tax.- 495 pts
Recordo que em va donar un desgastat bitllet de 500 pessetes que jo em faci fora a la butxaca, i que ella em va demanar les 5 pts, ja no vaig poder més.
Tax.- Vostès no tenen vergonya, tractar a una mare així.
Hija.- Vagi a la merda.
Bé els crits van ser en augment, fins que va sortir un policia, que em va dir, segui, i a elles les va obligar a anar-se’n cap a on s’havien portat a la mare.

Eren la 18 h, quan me n’anava cap a la meva cotxe i en arribar a l’, hi havia una enorme taca marró al seient posterior, just al mig, amb una olor a excrements i orins alguna cosa bàrbar, tapant-me la boca, i amb unes arcades terribles , vaig anar a un safareig de cotxes i intenti netejar-lo, sense parar de donar arcades, però l’única solució va ser canviar el seient del darrere al dia següent, era impossible ficar-se dins el cotxe, l’olor ho impregnava tot.

Així és com vaig tenir el meu primer i últim mort al taxi (de moment).